Una vez en la vida

Constantino Romero, un clàssic dels concursos, era el director de l’orquestra d’aquest programa que començava amb la participació de tot el plató. Els espectadors-concursants es dividien en set grups de trenta persones cadascun. Se’ls feien preguntes eliminatòries, de manera que les grades quedaven fora de concurs gradualment. L’agilitat mental i la rapidesa en pitjar el comandament a distància de les respostes eren les habilitats que es premiaven. Per tant, els més ràpids eren els que superaven les eliminatòries. Després d’unes quantes preguntes, un sector (numerats alfabèticament, de la “A” a la “G”) era el guanyador i aconseguia tres-centes mil pessetes; és a dir, deu mil pessetes per a cada un dels espectadors d’aquella grada.

A partir d’aquí, aleatòriament per ordinador s’escollien vint espectadors de la grada guanyadora perquè passessin a concursar al plató. De nou, es feia una tanda de preguntes –també eliminatòries– i finalment només hi restava un concursant amb una bossa de dos-cents deu milions. I, llavors, començava el moment més emocionant del programa: el concursant podia guanyar tota la bossa amb els dos-cents deu milions, una part o perdre-ho tot, segons el resultat de l’ultima sèrie de preguntes, en aquest cas set. Cada errada li suposava dividir-ne la quantitat, és a dir: 0 errors li permetien emportar-se els 210 milions; 1 error, 30 milions; 2 errors, 6 milions; 3 errors, 2 milions; 4 errors, 1 milió; 5 errors, mig milió, i 6 errors, 250.000 pessetes. Si el concursant no n’encertava cap de les set (per a les quals sempre podia escollir entre diverses respostes), es quedava sense res. L’emoció es mantenia durant tota l’estona perquè fins al final no se sabia quines eren les respostes correctes.